La logopèdia, tot i ser una professió majoritàriament exercida per dones, continua arrossegant desigualtats de gènere en àmbits com la recerca, la docència i la pràctica clínica. En aquest article, explorem com els estereotips de gènere, els biaixos estructurals i la infrarepresentació femenina en càrrecs de responsabilitat afecten la professió. A partir d’una perspectiva feminista, es proposen eines i reflexions per promoure una logopèdia feminista, més conscient, inclusiva i equitativa amb els pacients i els materials de treball.
[Aquest text va publicar-se en el número 38 (tardor-2021) de la revista Logopèdia, amb una llicència Creative Commons by-nc-sa-nd]
Cada juny un seguit de persones s’examinen a les proves de selectivitat i creuen els dits per aconseguir la nota necessària per entrar al grau de logopèdia. D’aquestes persones, una aclaparadora majoria son dones i, per sort, son més conscients que les de la meva promoció del que significa ser-ho. En aquella època (fa vint anys que tinc vint anys), l’activisme feminista existia, però es movia per circuits minoritaris, ocults a la població general que, de fet, veia l’adjectiu feminista com a ridícul i obsolet. El feminisme era per a molts un record superat del passat, un somni d’activistes inflamades, de tietes que es posen pesades quan beuen més del compte. Les de la meva promoció, tot parafrasejant Montserrat Roig, no ens plantejàvem si érem homes o dones, van ser els altres els qui, a poc a poc, ens van anar recordant que érem dones.
Amb l’arribada fa deu anys de l’anomenada quarta onada del feminisme, vam començar a obrir els ulls cap a opressions que abans no érem capaces de veure, algunes fins i tot de les quals n’érem víctimes. Ens vam adonar que efectivament les dones havien ocupat espais públics i feines remunerades que abans ocupaven els homes, però que alhora no s’havia produït una contrapartida per part seva pel que fa a les feines domèstiques i a les cures. Les dones no havíem abandonat aquestes feines, havíem ampliat horari. Amb la quarta onada, ens vam adonar que no teníem per què acceptar alguns comportaments i comentaris cap a nosaltres. Vam aprendre a valorar més allò que fem i allò que podem arribar a fer.
Dins del camp de la logopèdia, una professió amb una àmplia majoria de dones, es reprodueixen opressions i violències que ja son conegudes per altres disciplines amb una predominància femenina, com ara la infermeria o l’educació. Com era d’esperar, les discriminacions per gènere s’estenen també a la consulta de logopèdia i a la recerca sobre comunicació i llenguatge. En aquest article es recullen algunes de les opressions que es despleguen sobre l’eix de gènere i es fan algunes reflexions sobre les bones pràctiques per evitar la perpetuació de certs estereotips.
On son les dones?
Hom podria esperar que a una disciplina tan feminitzada com la logopèdia, a la memòria del CLC per exemple es detalla que hi ha un 95,4% de col·legiades, les proporcions es reflectirien a càrrecs de més responsabilitat i estatus. No obstant, un estudi de Rogus-Puglia et al. (2018) va mostrar que això no és així. Van analitzar la representació per gènere de professionals de ciències i trastorns de la comunicació a les posicions de doctor, als càrrecs a la universitat, i a l’atorgament de premis i d’honors. Les dades mostraven que els homes eren majoria en aquests espais de més responsabilitat i remuneració.
Aquest estudi es va realitzar als EUA, però aquestes son unes dades que es repeteixen a altres països, a l’àmbit acadèmic en general i també a disciplines equiparables a la logopèdia en particular. Les dones hi son i no hi son alhora. Mantenen una presència a la professió com a logopedes de base, sustenten la logopèdia, però hi ha una absència significativa a les capes superiors, hi ha una representació incongruent amb la quantitat de dones que formen la professió.
Les dones hi són i no hi són alhora: sustenten la logopèdia, però estan absents dels espais de poder.
Aquesta asimetria amaga un seguit de biaixos de gènere que les dones pateixen durant tota la carrera professional. En primer lloc, la mateixa decisió d’escollir els estudis de logopèdia està influïda per un estereotip de gènere. Disciplines com la logopèdia atrauen més les dones per un biaix de gènere cultural sobre el rol femení que associa tradicionalment les dones amb tasques relacionades amb les cures i l’assistència a persones dependents. Aquesta idea tàcita a la nostra cultura de “la dona com cal té cura dels altres” faria que dones joves amb inclinacions cap a altres disciplines tradicionalment associades als homes s’acabessin decantant per aquestes opcions més ben vistes socialment.
Més endavant, durant la carrera professional, les dones van patint diverses pressions, com ara influències subtils per allunyar-les dels programes de doctorat. S’han d’entendre aquestes pressions no com a accions directes d’un col·lectiu o d’una persona necessàriament, sinó com a biaixos estructurals, com a tendències imbricades al sistema. És a dir, en un sistema polític cultural determinat hi ha unes regles i unes expectatives sobre com han d’actuar homes i dones. Son aquestes expectatives el que acaba decantant les xifres cap a una absència de les dones en aquestes capes més especialitzades de l’estudi de la comunicació i els trastorns.
Aquests biaixos generalment inconscients fan també que els homes estiguin en situació d’avantatge en els processos de selecció per a la contractació. A més, segons l’estudi, a diferència dels homes, les dones amb càrrecs de responsabilitat que adopten comportaments tradicionalment associats al lideratge masculí (com ara la promoció personal o la negociació) pateixen una reacció negativa i una angoixa per ser jutjades a través d’estereotips.
L’estudi científic del llenguatge i la comunicació humans també pateix un biaix de gènere que afecta el coneixement que es construeix des dels cercles acadèmics. Malauradament, això tampoc no és una novetat a la recerca. S’han documentat múltiples biaixos de gènere a la investigació dels aspectes biològics i socials de l’ésser humà. Des dels coneguts biaixos en descriure com es manifesten les malalties en homes i dones fins a l’assumpció que les femelles neandertals no caçaven, la ciència ha estat atravessada per defectes en el mètode influenciats per estereotips de gènere.
Un d’aquests defectes de mètode en els estudis de logopèdia i altres disciplines sociosanitàries és l’absència de dones a les mostres dels estudis i la generalització dels resultats en homes a la població femenina. Un cas clar és el biaix de gènere a l’estudi i descripció dels trets de persones amb TEA, que poden ser diferents en homes i dones. Això ha fet necessària una revisió de les guies de pràctica clínica per a la diagnosi del TEA, que està infradiagnosticada en les dones.
Autors: Ana Sánchez Palacín “Iru” (@little_iru) i Nima Peyman-Fard (@doctorojete).
Què passa a la consulta?
Arribats a aquest punt, veiem que les opressions per gènere son molt més difícils de detectar a primera vista i que son més generalitzades que no ens pensàvem. Podríem estar perpetuant certs estereotips de gènere al nostre dia a dia sense adonar-nos-en? Evidentment, si veiem el gènere com un seguit d’actes repetits (Butler, 1990), com una coreografia per la qual ens deixem portar, és fàcil que moltes de les coses que fem o diem acabin reiterant les mateixes passes del ball. És difícil afirmar “jo no soc sexista”, perquè el context cultural, religiós, econòmic en què vivim sí que ho és. En aquest marc, és pràcticament impossible tenir un historial immaculat pel que fa a la discriminació per gènere. Per això, cal fer un acte de revisió de la pròpia pràctica i prendre decisions conscients.
I això com es tradueix a l’àmbit logopèdic? A nivell de materials, encara se segueixen reiterant pràctiques sexistes, com ara invisibilitzar les dones i el seu paper a la construcció del coneixement o a la creació artística; presentar divisions tradicionals del treball entre homes i dones; mostrar el cos masculí com el prototipus d’ésser humà a làmines d’anatomia; incloure il·lustracions de nens i nenes amb una expressió de gènere tradicional (nens i nenes que vesteixen i juguen de determinades maneres); etc.
És difícil afirmar “jo no soc sexista”, perquè el context cultural, religiós, econòmic en què vivim sí que ho és.
Això és especialment important en cas del material audiovisual (pel·lícules, videoclips, cançons, etc.), ja que la cultura dominant és encara molt sexista. També quan busquem fotos o il·lustracions d’internet per preparar algun exercici és molt probable que els primers resultats que apareguin al cercador siguin sexistes.
Les eines d’avaluació estandarditzades estan fetes en un moment sociocultural concret i per equips de treball que sovint no representen la població de manera equitativa. Per això poden caure en la utilització d’imatges sensibles per a alguns col·lectius i que a dia d’avui són inapropiades. Per exemple, en un article publicat a Asha Leader les investigadores Ellen Bernstein-Ellis, Eve Higby i Michelle Gravier posen de relleu la necessitat de tenir una pràctica socialment responsable i expliquen el cas d’una il·lustració del test de denominació Boston Naming Test-2 que ha fet que l’editorial rebés moltes demandes de canvi. Es tracta del dibuix d’una soga, una imatge amb una potent càrrega simbòlica ideològica que transporta al passat recent de linxaments racistes als Estats Units. Després de l’assassinat de George Floyd el 2020, l’editorial va admetre la necessitat de canviar aquesta imatge i va començar a regalar enganxines amb una imatge alternativa d’un boomerang per substituir l’anterior.
Pel que fa a estereotips de gènere, el CELF Preschool 2, per exemple, representa les dones i els homes amb rols ben tradicionals: dones que fan sopa a una cuina, que cullen flors i homes que treballen de metges i renten el cotxe amb el seu fill. Evidentment, això no es canvia fàcilment de la nit al dia i la majoria de logopedes no tenim tanta influència per fer canviar una publicació validada i estandarditzada. Malgrat això, sí hi ha algunes reflexions que val la pena fer en relació a les nostres pràctiques diàries.
Una primera acció conscient contra el sexisme pot ser revisar el tractament del gènere dels materials que fem servir a la consulta. Un exemple d’aquesta pràctica d’autorevisió va ser l’anàlisi que va fer l’associació Espai i Lleure i la comissió de gènere de l’escola pública Tàber del fons de la seva biblioteca infantil el 2019. Després de revisar amb perspectiva de gènere aquesta secció, van retirar 200 contes sexistes, el 30 % del fons, perquè reproduïen estereotips de gènere.
No és només el que diem a consulta, sinó també el que mostrem: imatges, rols i silencis parlen.
Més enllà dels materials i dels exemples que fem servir a la sessió, és molt important fer una reflexió sobre les actituds, les expressions i els comportaments que tenim amb els pacients i amb els nostres companys homes i dones. Pel que fa als pacients, la consulta logopèdica ha de ser un espai segur, un lloc de confiança perquè la persona atesa pugui expressar el seu gènere de manera lliure. Això implica per exemple no donar per fet que la persona que tenim al davant té una determinada identitat de gènere. Cal assegurar-se que ens adrecem a la persona amb el gènere gramatical amb què vol que ens hi adrecem o amb el nom que reconeix com a propi. La persona atesa ha de poder expressar la seva personalitat sense sentir-se jutjada (els desitjos, les pors, el sentit de l’humor, les anècdotes,…).
A l’hora de valorar les competències dels pacients, com ja s’ha dit, operen molt biaixos de gènere inconscients. Algunes maneres per mitigar aquest possible biaix involuntari és emprar proves estandarditzades, malgrat els biaixos interns que puguin tenir, i contrastar els resultats amb altres companys quan sigui possible. D’altra banda, s’ha de fer un exercici d’autorevisió quan ens plantegem el pronòstic i les competències que pot arribar a assolir la persona. Hem de tenir en compte que si amb persones de fora de la consulta ja hi ha una infravaloració d’allò que una dona pot arribar a fer, en el cas de les persones que atenem, és probable que romangui aquest biaix. Per entendre com d’aviat aprenem aquesta noció d’intel·ligència o capacitat associada al gènere, val la pena revisar l’estudi de Bian et al. (2017), que va mostrar que les nenes ja a l’edat de 6 anys comencen a infravalorar la capacitat d’altres nenes. A partir d’aquesta edat comencen a pensar que és menys probable que membres del seu gènere siguin molt intel·ligents (really, really smart) i deixen de participar a activitats que diuen que són per nens “que son molt brillants”.
Pel que fa a les relacions entre professionals, apart del biaix pel que fa a les oportunitats de promoció dins d’una organització, s’han descrit múltiples casos d’agressions contra les dones en entorns laborals. La manera d’interactuar a reunions, la presa de decisions o la valoració de la competència professional de cada membre de l’equip estan també atravessades per un biaix de gènere. En aquest sentit, s’han editat diverses guies de bones pràctiques a les empreses per garantir un bon procés de selecció, de desenvolupament i de qualitat de vida laboral de les treballadores.
[Aquest text va publicar-se en el número 38 (tardor-2021) de la revista Logopèdia, amb una llicència Creative Commons by-nc-sa-nd]
Referències
Bernstein-Ellis, E., Higby, E., & Gravier, M. (2021). Responding to Culturally Insensitive Test Items. Leader Live.
Bian, L., Leslie, S. J., & Cimpian, A. (2017). Gender stereotypes about intellectual ability emerge early and influence children’s interests. Science, 355(6323), 389-391.
Butler, J. (1990). Gender trouble, feminist theory, and psychoanalytic discourse. Feminism/postmodernism, 327, x.
Rogus-Pulia, N., Humbert, I., Kolehmainen, C., & Carnes, M. (2018). How gender stereotypes may limit female faculty advancement in communication sciences and disorders. American journal of speech-language pathology, 27(4), 1598-1611.