Quan vas triar estudiar logopèdia, potser no pensaves que també t’endinsaries en el món de la ciència. Aquest article explora per què l’experiència, el sentit comú i la bona fe no són suficients per garantir una intervenció efectiva, i reivindica la importància de la pràctica basada en l’evidència en logopèdia. Per oferir una atenció de qualitat i protegir els pacients més vulnerables, cal adoptar una mirada crítica i fonamentar les decisions terapèutiques en dades contrastades i mètodes validats.
[Aquest text va publicar-se en el número 41 (primavera-2024) de la revista Logopèdia, amb una llicència Creative Commons by-nc-sa-nd]
Deixa’m que endevini: quan vas decidir estudiar logopèdia pensaves en ajudar persones que tenen alguna dificultat en algun aspecte. La teva vocació segurament era la d’assistir algú amb problemes per poder millorar d’aquesta manera la seva qualitat de vida. Probablement, en aquell moment no et plantejaves que estaves a punt de convertir-te en un científic, però. Entén-me bé: ja sé que no tots els logopedes lideren projectes de recerca o publiquen articles a revistes indexades. Quan dic que et convertiries en un científic vull dir que potser no et plantejaves que s’esperaria de tu que facis servir amb solvència els mètodes i les eines que s’empren en la ciència. Altres professions sanitàries van arribar abans a la conclusió que la intervenció en matèria de salut s’ha de regir per pràctiques basades en l’evidència (la medicina n’és l’exemple paradigmàtic). Però no creguis: fins els anys trenta del segle passat ni tan sols la medicina no era gaire científica, ja que contemplava pocs remeis realment efectius pels problemes de salut de l’època i feia servir mètodes que no només eren ineficaços, sino que era d’allò més estrambòtics.
Ara bé, per què no podem exercir basant-nos simplement en la nostra experiència, en el nostre sentit comú i en la nostra bona fe, com s’ha fet sempre? Doncs, senzillament, perquè aquests tres mètodes no són fiables. Si estem d’acord en què volem dur a terme teràpies efectives, hem de desconfiar d’aquestes tres premises.
L’experiència. Els éssers humans veiem patrons arreu. Davant d’una realitat que ens ofereix dades desordenades i incompletes som capaços de fer una anàlisi heurística de problemes complexos que ens permet trobar-hi solucions útils. Com a espècie, això segurament ens ha jugat a favor. Això no obstant, aquesta manera d’analitzar la realitat no ens permet veure la imatge completa, sinó només alguns detalls. El sistema provoca errors, com ara veure la cara de Jesús en una torrada o veure relacions causals on no n’hi ha. L’experiència pròpia amb la realitat (o, en el nostre cas, amb els pacients) no proporciona un conjunt de dades sistemàtiques i una mostra controlada i aleatoritzada de casos. És per això que ben sovint els patrons que creiem veure són falsos.
L’experiència professional de cada logopeda constitueix una mostra que pot donar algunes intuïcions inicials, però que no permet fer afirmacions sobre l’eficàcia del tractament amb confiança. Si unim a aquest fet que la nostra percepció pot estar esbiaixada i considerar només els casos que confirmen les nostres creences o les nostres hipòtesis inicials, és evident que cal sistematitzar el procés: cal ciència.
El sentit comú. Aquesta manera de processar informació fa que siguem víctimes de múltiples biaixos cognitius, ja que l’avaluació que fem de les dades es veu afectada per les nostres creences prèvies. És per això que fer ciència també implica anar en contra del sentit comú. Un exemple molt popular en els darrers anys són els estudis que demostren que els exercicis oromotors no verbals no tenen eficàcia en el tractament dels trastorns articulatoris. Qui ho havia de dir? Al capdavall, era de sentit comú prescriure’ls perquè en totes dues tasques hi estan implicats els mateixos òrgans, oi?
La bona fe. Els logopedes volem el millor pels nostres pacients, volem ajudar-los i volem que progressin en el procés terapèutic. Ara bé, això no és suficient. És necessari objectivar la nostra pràctica o correm el risc de veure avenços o estancaments on no n’hi ha. Encara més: les nostres creences sobre el tractament tenen un efecte sobre el pacient. En el cas dels metges, s’ha observat que la força de les seves creences sobre el tractament que prescriuen participa en l’efecte placebo, ja que les transmeten al pacient a través dels gestos i de l’entonació. En el nostre cas, tenir creences errònies sobre el rendiment del pacient en alguna àrea podria traslladar-li l’error.
Els biaixos perceptius i les il·lusions cognitives són tan omnipresents que fins i tot els investigadors han de prendre mesures quan duen a terme la seva recerca. Per això és una bona pràctica posar en quarentena el que veiem i el que pensem. De fet, els estudis de més valor en ciències de la salut es fan a través de procediments a cegues.
Els biaixos, d’altra banda, no només viuen en nosaltres, sinó que també poden venir de pressions externes, com ara la promoció de productes sanitaris o de fàrmacs, o fins i tot les estratègies de venda de teràpies alternatives pseudocientífiques que no han demostrat eficàcia.
La pràctica basada en l’evidència és necessària perquè necessitem intervencions que funcionin veritablement. Aquesta manera de treballar proporciona una seguretat major al pacient: quan fem servir mètodes o eines que s’ha demostrat que funcionen en moltes persones de manera solvent hi ha moltes més possibilitats que també funcionin en el cas del pacient que tenim davant. Això no és trivial, ja que el que està en joc no és només si una teràpia funciona o no, sinó que podem estar posant en perill pacients vulnerables. La pràctica basada en l’evidència és una obligació deontològica.
[Aquest text va publicar-se en el número 41 (primavera-2024) de la revista Logopèdia, amb una llicència Creative Commons by-nc-sa-nd]