Us comparteixo una explicació de la diferència entre so i fonema. Hi ha una confusió monumental entre les dues entitats i sovint s’utilitzen com a sinònimes, encara que són coses diferents. Els fonemes i els sons fins i tot els estudien disciplines diferents! No és fàcil d’entendre d’entrada, però la distinció és molt rellevant quan tractem pacients. Espero sigui útil! 😊
Els sons que produïm quan parlem són fruit d’una determinada gestió de l’aire per part del tracte vocal (els plecs vocals i les estructures orals, nasals i faríngies situades per sobre) i dels pulmons. A mesura que modifiquem alguna part del tracte vocal, el so que produïm va canviant. Per exemple, la forma, la posició i el moviment de la llengua donen lloc a sons que percebem com a diferents, com [t], [r], [l] o [k]. La variació de larticulació dels segments és molt gran. És a dir, no sempre articulem i produïm el so [t] de manera idèntica. La boca és un espai continu on no hi ha dibuixada una frontera que diu clarament «aquí acaba la zona [t]», però els parlants percebem aquestes fronteres. És a dir, encara que no sempre pronunciem [t] exactament igual, percebem la frontera. Encara més, encara que no tothom pronuncia [t] de la mateixa manera, o encara que pot ser que parlem amb més o menys entusiasme o que de vegades parlem amb la boca plena de crispetes, fins i tot així percebem la frontera.
Totes aquestes variacions físiques de [t] (entre claudàtors, perquè es refereix a un so) cauen dins del que seria una entitat al cap que les engloba: el fonema /t/ (entre barres, perquè es refereix a un fonema). Aquestes entitats mentals, els fonemes, són categories que divideixen l’espectre de fenòmens sonors que fem amb la boca.
Si pensem, per exemple, en l’espectre vocàlic (en les vocals que podem fer, des de la més tancada i anterior a la més oberta i posterior), podem observar que una variació gradual de l’obertura de la boca, la posició de la llengua i la forma dels llavis ens fa viatjar d’una vocal a una altra de manera ràpida. És a dir, encara que es tracta d’uns canvis graduals (i no discrets), com si fos una gamma de color, els parlants del català divideixen aquest espai en /a/, /ε/, /e/, / i/, /ɔ/, /o/, /u/ (a diferència dels parlants del castellà, que el divideixen en /a/, /e/, /i/, /o/ i. Això vol dir que totes les articulacions intermèdies que es facin entre /o/ i /ɔ/ un castellanoparlant les interpretarà només com a /o/, ja que el sistema fonològic del castellà presenta un únic fonema per a aquest “espai sonor”. El sistema fonològic del francès, per exemple, en conté moltes més, i divideixen aquest continuum en fins a disset vocals (si incloem les nasalitzades).