Un breu documental sobre l’autisme no verbal

Quan creàvem l’exposició Talking Brains vam rodar un documental sobre un nen amb autisme no verbal, el Dídac. Vam anar a ca seva i el vam enregistrar a ell i a la seva mare, Verónica. Volíem plantejar què passa quan no hi ha llenguatge.

Els pictogrames amb velcro del Dídac

En aquest documental que es pot veure a l’exposició, es mostra de quina manera es comunica el Dídac amb la seva família. Fa servir els coneguts PECS, un conjunt de pictogramas i fotos que el nen assenyala per construir significats. Hi ha una escena a la pel·lícula en què el Dídac assenyala la seva foto i després els pictogrames voler, anar, veure i una foto d’una nena. Mentre ell assenyalava aquests quadradets amb velcro, la mare anava verbalitzant Dídac vol anar a veure la Paula.

El cas és molt interessant i educatiu. Dídac i el seu mon fa pensar en les coses importants de la vida, en les que té i en les que no té. Ca seva, amb les parets plenes de pictogrames a disposició, impressiona.

Enmig d’un l’arsenal d’oportunitats per comunicar-se, enmig d’un palau infantil de pel·lícules Disney i batuts de xocolata hi havia una dona, la Verónica, que ens explicava amb temperament estoic com havien arribat a aquell lloc. Explicava com havia buscat gent que els expliqués el seu fill i com finalment va acceptar una notícia que incloïa dues paraules devastadores per a ella: greu i incurable. Un diagnòstic com aquest s’ha de plorar, un cop i un altre. S’ha de passar un dol abans d’estar preparat per enfrontar-te a la teva nova vida, que és la que ja tenies i alhora una altra de diferent.

Verónica Fabra

La Verònica va haver de passar per tot aquest procés i va iniciar un nou repte, el d’establir una manera de comunicar-se amb el Dídac, que és el que s’explica a la pel·li de l’exposició.

En aquesta cerca de ponts cap al seu fill, la Verónica en va buscar també d’altres que la mantinguessin connectada al mon real, que li permetessin de trobar un espai per a ella i descansar de la feina a temps complet que fa amb els seus fills. Irònicament, aquest espai on ella es visita i revisita és un espai de paraules, l’escriptura, la narració de la seva vida, de la seva història i la dels seus fills, Dídac i Olivia. Això s’ha traduït en un blog que explica aquests relats i al llibre “Raíces y alas”. Déu-n’hi-do.