Talking brains. El somni que es va despertar

Tot té una vida, els somnis també. Neixen un dia ingènuament i comencen a créixer, a engreixar-se i fer-se alts, altíssims, fins que perden la innocència i desperten. Aquell dia passen del podria ser al soc. No siguem ingenus nosaltres tampoc. Qui bé busca no sempre bé troba. Sabem bé que molts somnis es queden al camí. Es cansen, s’arrauleixen i és molt difícil despertar-los.

Talking Brains és un d’aquells que no es va cansar, que va seguir fins al final, fins a la seva mort com a somni i al seu inici com a ésser del mon real. Els que hem anat animant-lo durant aquest temps, alimentant-lo, protegint-lo, no podem més que mirar-lo un cop i un altre. Fins i tot els més durs ens posem tendres i ens abracem dient “ho hem aconseguit”, “Talking Brains ho ha aconseguit!”.

Talking Brains es va despertar per mostrar-nos una cosa essencial de nosaltres mateixos: el llenguatge humà des del punt de vista del cervell en què s’hi inscriu. Ho fa en pla divertit però té un puntet també trascendental. Aquesta facultat compartida amb la resta d’humans ens defineix, ens identifica i, al seu torn, ens serveix per definir el mon que ens envolta.

Els autors de Talking Brains, lingüistes tots, que reprimim sospirs quan es confon o simplement quan s’ignora la lingüística, ens sentim com Neil Armstrong en plantar aquesta exposició al bellmig del museu de la ciència de Barcelona, el Cosmocaixa. Espero, companys, que aquesta contribució sigui un pas per a la visibilització de la nostra tasca. Si gran o petit, el temps ho dirà.